Les meves veïnes
Josep M. Altés Riera | 21 abril 2011Un dimarts com qualsevol altre anàvem caminant cap a l’institut a les tres del migdia la Maria, l’Emma i jo. Anàvem sobrades de temps i ens vam entretenir parlant assegudes a unes escales, estàvem molt a gust sota l’ombra però vam decidir estirar-nos en una zona d’herba per estar més còmodes. Les tres estirades en fila mirat el cel blau sense núvols, una suau brisa i amb el cant dels ocellets de fons, anàvem explicant-nos coses sobre l’anterior cap de setmana i a cada moment es podia escoltar una rialla. Aquests moments són els que realment val la pena compartir i recordar i no solem valorar-los com tal, puc sentir-me afortunada. Tenir dues bones amigues com elles ja és una gran sort, però més encara tenir-les com a veïnes.
Natàlia Gasulla
Natàlia,
Benvinguts els teus dos escrits! M’han agradat molt. Mostren que tens coses per dir i que les saps dir força bé. Si no et sap greu, els comentaré tots dos alhora. Es caracteritzen per ser escrits força breus. Això no és cap defecte, simplement és un tret comú. L’extensió és més o menys adequada segons les circuimstàncies: tot depèn del què vols explicar i què no. En general, però, un escrit com els que presentes pot ser més ric si entres més en detalls i no et limites a una crònica superficial. Estic segur que un bon lector apreciarà la descripció dels pormenors, perquè l’ajudaran a fer-se una idea més precisa de les situacions, tan si es tracta d’una calçotada com d’una estona damunt la gespa.
Fins al proper escrit
Josep Maria